Sovint s'allunya, s'aïlla de les persones que l'estimen més. No ho fa perquè vulgui, sinó perquè no sap com explicar la tempesta que porta a dins. Es com un ninot trencat.
Quan arriba aquell dia en què tot se'n va a la merda, el seu món es desfà en un instant. És com si el temps, en un sospir, canviés completament. I en aquell moment, es quan es pregunta com és possible que la vida canviï tant en tant poc temps. Perquè en realitat, només calen uns segons per passar de la felicitat més absoluta al dolor més infinit. La tristesa i la frustració es fonen dins seu, com dues forces invisibles que lluiten per veure qui el controla. I potser, en aquell instant, no hi ha cap manera d'entendre què passa, com si fos part d'un joc del destí.
Aquella sensació que el consumeix és com una força invisible que el manté allunyat del món, com un pes que no es veu, però que pesa molt més del que pot suportar. És com un misteri que, encara que es tracti d'emocions profundes, sembla inintel·ligible per a aquells que l'envolten. Com una batalla interna que molts lluiten en silenci, tement que ningú no l’entengui.
A la distància, pot semblar que es converteix en una figura freda i distant, com una ombra que ningú no pot tocar. Però potser, dins aquesta figura que sembla insensible, hi ha un cor que batega fort, però que no sap com sortir a la llum. De vegades, el desafiament més gran no és la tristesa, sinó la sensació que el seu dolor és tan profund que ningú no el pot entendre.
Les persones que l'estimen es poden sentir perdudes, com si ell ja no fos qui era, com si fos una altra persona. Però potser la veritat és que la seva distància no reflecteix la seva indiferència, sinó que és una protecció per no carregar els altres amb la seva pròpia tempesta.
Sovint pensa que la solitud és la resposta. I encara que sembli impossible de trencar, aquest mur invisible que ell ha creat al seu voltant, pot començar a enfonsar-se quan algú s'acosta amb paciència i comprensió. Potser no cal pressionar-lo perquè parli, sinó simplement ser-hi, estar present quan ell mateix no s'atreveix. Un gest subtil, una paraula suau, potser la presència de qui no s'allunya quan ho fa.
La vida es plena forats que no es poden omplir. Potser trobi a faltar algú que ja no hi és, algú que va decidir triar un altre camí, potser perquè no va entendre el seu silenci, o potser perquè el destí va fer que els camins es separessin. I quan la solitud li fa companyia, la seva ment torna, una vegada i una altra, a aquests moments passats, als records del que ja no pot recuperar. Aquesta malenconia es converteix en un quelcom que ressona, recordant-li que hi ha absències que pesen més que qualsevol tempesta interna.
El temps té els misteris, i a vegades tot es manifesta de manera inesperada. Potser les persones que realment importen troben la manera de comprendre allò que havia quedat ocult, i aquells que havien seguit altres camins poden algun dia veure les coses amb una mirada més clara. Potser la incomprensió fa mal, però pel camí, descobreix que el seu valor no depèn de qui s'ha quedat ni de qui se n'ha anat, sinó de la seva capacitat de ser valent per seguir endavant. Quan alguna cosa et fa molt feliç i alhora et dóna una mica de por, és perquè exactament es el que necessites. Ens passem la vida esperant que passi alguna cosa i l'únic que passa és la vida.
Però el món és com una esfera màgica, i encara que escullin camins separats, de vegades el destí ens torna a trobar. Potser no avui, potser en un altre temps, en un altre lloc, amb una nova perspectiva. La vida té formes misterioses de reconnectar allò que semblava perdut.
En aquest viatge, la meditació i l´espiritualitat li serveixen com de refugi. En el silenci de la ment, en el ritme pausat de la respiració, en la connexió amb el present, pot descobrir respostes que no podia trobar al soroll del món. Potser és a la introspecció on comença a deixar anar el que pesa i on finalment accepta la impermanència de la vida. Tot canvia, res no queda igual, i com qualsevol altre fenomen, això també és passatger.
Però ell ara no necessita solucions màgiques ni respostes perfectes. Només vol saber que, quan decideixi obrir-se, hi haurà algú disposat a escoltar sense jutjar. Que el seu dolor no el defineix i que el seu aïllament no és el seu destí, sinó una etapa que es pot superar amb el temps. I el més important, triar la felicitat no és un gest egoista, és un acte de guarició profunda i de respecte per un mateix.
Si alguna vegada trobes un ninot trencat, no intentis arreglar-lo, simplement acompanya’l.
Comentaris