Ella no ho havia planejat, però una fascinació inesperada la va
portar a voler saber més sobre aquell estrany amb qui havia experimentat una
connexió gairebé màgica, com si les seves ànimes s’haguessin reconegut en un
sol instant. Un dia, sense adonar-se’n, es va trobar somrient davant d’algú
que era un autèntic desconegut. Una conversa fugaç, un intercanvi de mirades, una
atracció immediata. Al principi, tot semblava inofensiu, una amistat
agradable sense cap pretensió. Però amb el temps, les trobades van començar a
ser més freqüents, les converses més profundes i les mirades més intenses. I
sense voler-ho, es va deixar portar per uns sentiments que creia extingits.
De sobte, cada moment brillava amb una nova intensitat. Se sentia compresa sense necessitat de paraules, escoltada d’una manera que la feia sentir bé. Cada paraula, cada silenci, cada trobada furtiva la feien sentir viva d’una manera que havia oblidat. Era com redescobrir-se a si mateixa, com si el temps s’aturés quan estaven junts. Els passejos sense rumb, les mans que es buscaven amb por i desig i les rialles espontànies omplien els espais buits. Tot plegat era meravellós, intens, real. No havia estat una aventura irreflexiva ni un impuls passatger. Era amor, d’aquell que arriba sense avisar i sacseja els fonaments d’una vida que semblava estable.
Però la felicitat clandestina s’esvaeix quan es construeix sobre una ombra de mentides. Quan la va descobrir, la seva realitat es va enfonsar. Els retrets van ploure sense descans, convertint cada record en una agulla. Li va recordar cada promesa trencada, cada petó que ara semblava una mentida, cada nit en què havia fingit ser una altra. Va demanar perdó, una i mil vegades. Va explicar que no ho havia buscat, que simplement havia seguit el seu cor. Però el perdó no arribava, només la voluntat de fer-li pagar cada llàgrima vessada.
I ara es trobava perduda. No volia ajuda, no volia que ningú veiés la seva vulnerabilitat. No es reconeixia en tot el que estava passant, com si hagués quedat atrapada en una ombra d’ella mateixa. Era conscient que havia fet mal, que havia trencat la confiança, però també sabia que aquell amor que va viure no va ser un error. Havia perdut la seva essència que la feia sentir viva i, en canvi, només li quedava aquell sentiment de culpa. Però la culpa no ho explica tot. Perquè hi havia una part d’ella que cridava en silenci, que sabia que no es mereixia aquest càstig implacable, que ningú mereix ser destruït per haver estimat. La venjança mai és el camí. No es pot destruir algú a qui s’ha estimat només per alleujar el dolor propi. No tot està justificat en nom del desengany, perquè la ferida que es vol infligir a l’altre acaba consumint qui la provoca.
Malgrat la confusió i aquell dolor que la feia sentir petita la tenien atrapada, una idea va començar a agafar força: la llegenda del fil vermell. El fil que uneix les ànimes destinades a trobar-se, aquell que no es pot trencar, ni per la distància, ni per les circumstàncies, ni pel temps. Potser ella no ho veia ara, però el seu fil vermell no havia desaparegut.
El fil vermell no era només per a aquells moments de felicitat. També servia per a aquells moments quan el camí semblava trencat. Aquest fil no només els unia, sinó que la connectava amb la seva pròpia força interior. Així com un fil pot enredar-se i despentinar-se, també es pot alliberar i recompondre’s, seguint un nou rumb. El temps curaria les ferides i el fil continuaria teixint la seva història.
Potser ara no sabia cap a on anar, potser encara cercava respostes en llocs equivocats, però s'aixecaría per tornar a ser aquella persona somrient i somiadora que es volia menjar el món, que vivia amb una passió incontrolable per conquerir el seu propi camí. Perquè el cor, per molt ferit que estigui, sempre troba la manera de tornar a bategar amb força.
A vegades, la felicitat no es troba en allunyar-te de les persones que t’aporten coses boniques, sinó en acostar-te a aquelles que fan que tot tingui sentit. Quan per por a que una connexió esdevingui alguna cosa més, prefereixes apartar-te, pensant que així evitaràs complicacions, en realitat, sovint perds el que realment importa. S’ha de saber gaudir del que tens ara, sense preocupar-te masa pel futur ni complicar-te la vida amb problemes que encara no existeixen.
Al cap i a la fi, ningú escapa del que està destinat a trobar, ni evita allò que està destinat a perdre, perquè el destí no es una cadena, sino un camí ple de sorpreses, que per més que vulguem esquivar, al final ens acaba atrapant.
Comentaris